Entrevista a Rafael Ferreruela | “La cirurgia refractiva, l’art d’eliminar diòptries”

En els darrers anys, s’ha avançat molt en cirurgia per a la correcció de defectes refractius —aquells que obliguen a recórrer a l’ús de les ulleres— mitjançant tècniques que permeten als pacients operables prescindir de les lents. Rafael Ferreruela, òptic i responsable del departament de cirurgia refractiva d’ILO Oftalmologia, ens detalla en què consisteix aquest tipus de cirurgia i ens resol algunes de les preguntes més habituals.

Què és la cirurgia refractiva?

És un conjunt de tècniques quirúrgiques que tenen per objectiu eliminar o minimitzar la necessitat de dur ulleres o lents de contacte. És un àmbit on, actualment, hi ha molta investigació i innovació, i la precisió i la seguretat són les garanties d’uns resultats òptims per millorar la qualitat de vida del pacient.

Quines són les tècniques que s’utilitzen en aquest tipus de cirurgia?

Principalment, n’hi ha tres:

• Làser d’excímer: per corregir petites i mitjanes refraccions modelant la forma de còrnia mitjançant queratofotoablació. És important remarcar que els resultats finals d’aquesta cirurgia poden dependre molt dels equips que s’utilitzen; per aquest motiu, l’actualització dels làsers és primordial per a uns resultats òptims. A la clínica ILO disposem de l’equip d’última generació Schwind Amaris, capaç de corregir refraccions que anys enrere no era possible rectificar.

• Lents fàquiques (ICL, IPCL, Artisan): lents que afegim entre el cristal·lí i la còrnia per corregir altes graduacions o còrnies que no reuneixen les característiques per ser tractades amb el làser. Aquesta tècnica requereix una especial habilitat per part del cirurgià i una correcta elecció del tipus de lent més adient. Les lents ICL han estat implantades amb total seguretat en els nostres pacients durant prop de 20 anys.

• Lents d’afàquia: és la substitució del cristal·lí per una lent de la potència adient per reduir les diòptries. És com una operació de cataractes però sense tenir-ne. És una tècnica molt adient en pacients de més de 45 anys, atès que el seu cristal·lí ja no actua correctament (presbícia). La cirurgia facorefractiva ens permet implantar lents per corregir la graduació de lluny (lents monofocals) o la de lluny i prop (lents multifocals o progressives).

Alguna d’aquestes tècniques és més recomanable que d’altres?

En aquesta àrea, el més important és analitzar les característiques de cada ull per oferir el tractament més adient. Cada persona, en funció de les característiques del seu ull, de l’edat i de les seves necessitats visuals, pot requerir un tipus de cirurgia.

Així, tothom amb defectes refractius es pot operar?

La miopia, la hipermetropia, l’astigmatisme i la presbícia són perfectament operables, però no tothom es pot operar. Hi ha pacients que no es podran operar perquè no compleixen alguns dels requisits bàsics o, simplement, perquè la cirurgia no podrà oferir-los allò que ells esperen. Segons la nostra experiència, aproximadament només un 15% dels pacients no es poden operar, per la qual cosa els recomanem que continuïn utilitzant ulleres o lents de contacte.

Quines són les principals raons per no operar un pacient?

Primer de tot, el pacient ha de voler sotmetre’s al tractament, ja que és una tècnica electiva amb què s’operen ulls sans i amb una bona visió amb correcció. Si a la persona no li importa l’ús d’ulleres, no se l’operarà. D’altra banda, cal que la graduació sigui estable, sense canvis significatius durant l’últim any. És millor esperar en casos d’embaràs i lactància, així com en menors d’edat. Per acabar, sempre s’evitarà la cirurgia d’ulls que no estan sans. Especialment, s’han de tenir en compte pacients amb glaucoma, retinopatia diabètica, queratocons, despreniment de retina o malalties sistèmiques.

Una vegada feta l’operació, la correcció és definitiva?

En la majoria dels casos, sí; tot i que hi ha un petit percentatge en què la graduació pot canviar. També cal tenir en compte que el fet que un ull estigui operat no vol dir que no pugui patir alguna altra patologia a posteriori.

 La fase que més acostuma a preocupar el pacient és la recuperació i el postoperatori. Què cal tenir en compte?

Depèn una mica de la tècnica que es practiqui, però, en la majoria dels casos, la recuperació és fàcil i poc molesta. Normalment, es demanarà al pacient que no faci grans esforços i que no tingui necessitats laborals ni de conducció durant 3-4 dies. Pel que fa a la resta, les limitacions són mínimes i es pot fer vida normal: utilitzar l’ordinador, mirar la TV, passejar…